Aquest bloc es creat amb l’intenció de desmentir la informació manipulada per la burgesia capitalista i com a mitjà d'informació de la classe treballadora. Es publicaran documentals, obres lliteraries , pel·lícules, musica...

domingo, 21 de febrero de 2010

Marx ens mostra la inviabilitat de la Socialdemocràcia.


La actualització d'avui està dirigida a totes aquelles persones que encara pensen que les contradiccions del sistema econòmic capitalista poden ser sol-ventades des del propi capitalisme. A la seva obra "Sou, preu i guany" ("Salario, precio y ganancia" en castellà) Marx fa una acurada crítica científica cap a l'economista Weston, qui afirmava que era possible acabar amb les contradiccions de classe pujant el sou de les capes populars.
--------------------------------------------------------------------------------

"La classe obrera inverteix i ha d'invertir forçosament els seus ingressos en articles de primera necessitat. Una pujada general del tipus de salaris determinaria, per tant, un augment en la demanda d'aquests articles de primera necessitat i provocaria, per tant, un augment dels seus preus al mercat. Els capitalistes que produeixen aquests articles de primera necessitat, respondrien a l'augment dels salaris amb l'alça dels preus de les seves mercaderies. Però, ¿què passaria amb els demés capitalistes, que no produeixen articles de primera necessitat?

Aquests capitalistes no podrien respondre a la baixa de la seva quota de benefici, efecte d'una pujada general de sous, pujant els preus de les seves mercaderies, car la demanda d'aquestes no augmentaria. Els seus ingressos disminuirien, i d'aquests ingressos haurien de pagar més per la mateixa quantitat d'articles de primera necessitat que varen pujar de preu. Però la cosa no aturaria aquí. Com els seus ingressos haurien disminuït, ja no podrien gastar tant en articles de luxe, amb el qual baixaria també la demanda mútua de les seves respectives mercaderies. I, a conseqüència d'aquesta disminució de la demanda, baixarien els preus de les seves mercaderies. Per tant, en aquestes branques industrials, la quota de guany no només baixaria en simple proporció a l'augment general del tipus dels salaris, sinó que aquest descens seria proporcionat a la acció conjunta de la pujada general dels salaris, de l'augment de preus dels articles de primera necessitat i de la baixa de preus dels articles de luxe.

Quina seria la conseqüència d'aquesta diversitat en quant a les quotes de guany dels capitals col·locats en les diferents branques de la industria? La mateixa conseqüència que es produeix sempre que, per la raó que sigui, es donen diferències en les quotes mitges de guany de les distintes rames de producció. El capital i el treball es desplaçarien de les branques menys rentables a les més rentables, i aquest procés de desplaçament duraria fins que la oferta d'una rama industrial augmentés proporcionalment a la major demanda i a les demés rames industrials disminuís segons la menor demanda. Un cop operat aquest canvi, la quota general de guany tornaria a anivellar-se en les diferents branques de la industria. Com tot aquell trastorn obeïa en un principi a un simple canvi en quant a la relació entre la oferta i la demanda de diverses mercaderies, al aturar la causa aturarien també els efectes, i els preus tornarien al seu antic nivell i recobrarien el seu antic equilibri. La baixa de la quota de guany per efecte dels augments salarials, enlloc de limitar-se a unes quantes branques industrials, es generalitzaria. Segons el suposat del que partim, no s'introduiria cap canvi ni a les forces productives del treball ni en el volum global de la producció, sinó que aquell volum de producció donat es limitaria a canviar de forma. Ara, estaria representada per articles de primera necessitat una part major del volum de producció i seria menor la part integrada pels articles de luxe, o, el que es el mateix, disminuiria la part destinada a canviar-se per mercaderies de luxe importades de l'estranger i consumida d'aquesta manera; o el que també és el mateix, una part major de la producció nacional es canviaria per articles de primera necessitat importades, enlloc de canviar-se per articles de luxe. Per tant, després de trastornar temporalment els preus del mercat, la pujada general del tipus de salaris tan sols conduiria a una baixa general de la quota de guany, sense introduir cap canvi permanent en els preus de les mercaderies.

Si l'increment dels salaris s'invertira en objectes que abans no entraven en el consum dels obrers, no seria necessari aturar-se a demostrar que el seu poder adquisitiu havia experimentat una puixança real. Però, com no és més que la conseqüència de la pujada dels salaris, aquest augment del poder adquisitiu de l'obrer ha de correspondre exactament a la baixada del poder adquisitiu dels capitalistes. És a dir, que la demanda global de mercaderies no augmentaria, sinó que canviarien els elements integrants d'aquesta demanda. L'augment de la demanda d'un lloc es recompensaria amb la disminució de la demanda d'una altra banda. Per aquest camí, com la demanda global roman invariable, no s'operaria cap canvi en els preus de les mercaderies.

Us veis, per tant, situats davant un dilema. Una de dues: O l'increment dels salaris s'inverteix per igual en tots els articles de consum; en aquest cas la expansió de la demanda per part de la classe obrera ha d'ésser compensada amb la contracció de la demanda per part de la classe capitalista; o l'increment dels salaris només s'inverteix en determinats articles els preus dels quals en el mercat augmentaran temporalment; en aquest cas l'alça i baixa respectiva de la quota de guany en unes i altres branques industrials provocaran un canvi en quant a la distribució del capital i el treball, entre tant la oferta s'acopli a una branca a la major demanda i en altres a la demanda menor. En el primer suposat, no es produirà ningun canvi en els preus de les mercaderies. En el segon cas, rere algunes oscil·lacions dels preus del mercat, els valors de canvi de les mercaderies baixaran al seu nivell primitiu. En ambdós casos, la pujada general del tipus de salaris tan sols conduirà, tard o prest, a una baixa general de la quota de guany."

Karl Marx - Sou, preu i guany.

escrit per: l'assassí del katamaran

miércoles, 17 de febrero de 2010

El conflicte Basc


El país basc, encara ocupat en la actualitat pel regne d'España y la república francesa va perdre la seva independència durant l'expansió colonialista del que avui en dia és conegut com a España, que va dur a terme el rei Fernando II d'Aragó a l’any 1512 amb la conquesta Navarresa. La part nord d’aquesta va continuar independent dos-cents anys més, on finalment va ser ocupada per França. Es des d'aquest moment que el poble basc lluita per la seva independència.
La època mes negre de la nació es sens dubte la dictadura franquista, on qualsevol expressió d’identitat basca o qualsevol organització que reivindiqués els seus drets com a nació eren reprimits y castigats amb la presó i la mort.
Suposadament des de la mort del REPRESOR es va dur a terme una transició política cap a la “democràcia” on curiosament el país basc segueix estant ocupat per ambdós països i es segueix negant la seva existència com a nació. Segons el pacte Internacional de drets civils i polítics de la ONU, firmat tant per Espanya com per França, el poble Basc està en tot el seu dret d’exigir la independència.
La temible ETA va sorgir a l'any '59 durant l'opressió franquista com a resposta a tota aquella repressió nacional; és una organització declarada marxista-leninista, i com a conseqüència, no volen formar part del l’imperialisme espanyol i francès. Des de l'any '82 al '94 el govern de F.G. va practicar la guerra bruta contra l'organització per tal d’acabar amb ella emprant els mateixos mitjans que teòricament ells rebutgen, la violència. I es que ens han demostrat que quan el privilegis burgesos es veuen en perill, no dubten ni un segon en utilitzar la violència. Avui en dia encara continua aquesta guerra bruta clandestinament contra els qui volen la llibertat del seu poble. I si no, que ens digin: On està Jon Antza?

escrit per RED(///)SKIN

miércoles, 3 de febrero de 2010

martes, 19 de enero de 2010

reflexions d'una companya

Aparentemente, de vez en cuando, los adultos se toman el tiempo de sentarse a contemplar el desastre de sus vidas.Entonces se lamentan sin comprender y, como moscas que se chocan una y otra vez contra el mismo cristal, se inquietan, sufren, se consumen, se afligen y se interrogan sobre el engranaje que los ha conducido allí donde no querían ir.Los más inteligentes llegan incluso a hacer de ello una religión: ¡ ah la despreciable banalidad de la existencia burguesa!
Hay cínicos de ésta índole que comparten mesa con papá:¿qué ha sido de nuestros sueños de juventud?, preguntan con aire desencantado y satisfecho."Se han desvanecido y que perra es la vida..."Odio ésta falsa lucidez de la edad madura.La verdad es que son como todos los demás:chiquillos que no entienden qué les ha ocurrido y que van de duros cuando en realidad tienen ganas de llorar.

Sin embargo el problema es fácil de entender.El problema está en que los hijos se creen lo que dicen los adultos y, una vez adultos, éstos se vengan engañando a sus propios hijos....la vida tiene un sentido que los adultos conocen, es la mentira universal que todos creen por obligación.Cuando una vez adulto uno comprende que no es cierto ya es demasiado tarde.El misterio permanece intacto, pero hace tiempo que se ha malgastado en actividades estúpidas toda la energía disponible.Ya no le queda a uno más que anestesiarse como puede tratando de enmascarar el hecho de que no le encuentra ningún sentido a su vida y engaña a sus propios hijos para tratar de convencerse a sí mismo.

Toda una vida dedicada a preguntarse con insistencia porqué tales esperanzas han dado como frutos una existencia tan vana.La gente cree ansiar y perseguir estrellas, pero termina como peces de colores en una pecera.

escrit per: escupealasbanderas

domingo, 17 de enero de 2010

viernes, 15 de enero de 2010

martes, 22 de diciembre de 2009

la veritat sobre cuba


Com es de costum als països capitalistes, la premsa burgesa no deixa de difamar sobre la situació política i social de la illa cubana. Omplen el cap de la gent amb fems que no es creuen ni ells, amb l’únic objectiu de crear una visió totalment errònia de la situació, desprestigiant la revolució cubana i tatxant-la de antidemocràtica pel fet de que només hi hagi un partit al poder. I es que l’arrel del problema es que aquest partit es l'avantguarda de la classe obrera, l’encarregada de guiar al poble Cubà cap a una societat equitativa, on no es permeti la explotació de l’home, on el poble treballador pugi participar en les decisions polítiques del país, i aquestes coses no son precisament convenients per a la burgesia. Justifiquen amb aquests arguments una de les mesures de guerra aplicades pel govern nord-americà; el bloqueig que pateix el poble Cuba amb l’únic objectiu de acabar amb la revolució, tenint en compte que per aquells anys depenien en un 70 % del comerç amb nord-amèrica.
Ningun país pot exportar a Cuba res que tengui mes de un 10% de tecnologia nord-americana. Ningun país que comerciï amb Cuba podrà entrar a aigües nord-americanes. Arriben a l’extrem de inspeccionar d'on provenen les matèries primeres dels productes que els americans volen comprar a altres països pel fet de no comprar res provinent de Cuba. Apart ja s’encarreguen les seves ambaixades de que ningun país comerciï amb els comunistes. Desprès venen ells a parlar de drets humans quan no han tingut ninguna mena de mirament aplicant una llei que saben que farà sofrir a tot un poble com a estratègia per derrocar un govern.
Cuba presenta cada any des del '92 a la Organització de Nacions Unides una resolució que expressa la necessitat de posar fi al bloqueig financer, econòmic i comercial imposat pels Estats Units. El primer any va rebre 59 vots a favor i els últims anys no ha aturat de créixer sistemàticament i de forma continuada. En la ultima votació la resolució nomes va rebre 4 vots negatius de E.E.U.U., Palau, Israel i Illes Marshall. El cas es que les resolucions que aprova les assemblees de la ONU només tenen caràcter recomanable, es a dir, que als Estats Units els importa poc o gens aquesta assemblea. Es curiós que aquells qui diuen respectar els drets humans permetin passejar en total llibertat a un assassí com Posada Carriles a qui se li atribueixen mes de 50 atemptats terroristes contra Cuba, o que no deixin viatjar als seus ciutadans a l’illa amb una sanció que pot arribar als 10 anys de presó i 250.000 dòlars de multa, fet que viola la seva pròpia constitució.
Un altre tema important a tractar, que no es mencionat pels medis, és el terrorisme promogut pels estats units, des de l’atac directament per gent entrenada i armada per recuperar l'illa fins agressions biològiques, i continus atemptats contra hotels, avions, vaixells... com pot ser el sabotatge al vaixell LA COUBRE, l’atemptat al vol 445 de (cubana aviaciones ), la operació 40 (invasió de badia de cochinos ) i un llarg etc. I no contents amb això emeten missatges de radio a Cuba, violant la seva pròpia llei, Incitant a la població a crear el caos , donant consells sobre com cremar la teva fàbrica sense ser descobert, anunciant que tota la fam del poble acabarà quan desaparegui Fidel, en poques paraules: Terrorisme mediàtic. Ja no es sols acabar amb la revolució causant fam i sofriment al poble sinó assassinant a sang freda civils.
El setembre del 95 son arrestats els que es coneixen com (els cinc) que tenien la missió de infiltrar-se i enviar informació per poder prevenir aquesta mena de atemptats. Actualment es troben empresonats.
A hores d'ara el poble Cubà es troba en una situació mol fràgil degut a lo comentat en aquest text. Segons les potencies capitalistes els Cubans fan servir el bloqueig com un pretexta i la seva situació econòmica es deguda a la mala administració, lo cert es que si això fos veritat no tendiren que preocupar-se per bloquejar la illa. Que demostrin que es un pretexta, de que temen ?
Des de l’enfonsament de la URSS als anys 90 la situació va empitjorat moltíssim, només en 4 anys (del 89-93 ) el PIB del país es va enfonsar un 45%, es paralitzà la industria, la agricultura, no hi havia medicaments, vehicles....
I en aquestes circumstancies el poble Cuba segueix tirant endavant cercant la manera d'autofinançament, cercant altres mercats, amb esforç i treball està demostrant que no es pot vèncer a un poble si treballa unit. L’estat juga un paper i no deixa a la gent abandonada a la seva sort. Cuba ha demostrat amb fets l’essència de la democràcia real.
I es que un país com estats units on se necessiten 9 milions per ser triat senador i mes de 100 per ser president no és un model democràtic precisament .

PÀTRIA O MORT!
VISCA CUBA SOCIALISTA!
LLIBERTAT ALS CINC COMPANYS!

escrit per RED(///)SKIN

Documental recomanat: el bloqueo, la guerra contra cuba.

discurs del camarada Fidel Castro: